Tuone Udaina

Infotaula de personaTuone Udaina
TuoneUdaina.jpg
Dades biogràfiques
Naixement1821
Krk
Mort10 de juny de 1898 (76/77 anys)
Krk
Activitat professional
OcupacióPerruquer
Modifica dades a Wikidata

Tuone Udaina (1821 - 10 de juny de 1898) fou l'últim parlant de la llengua dàlmata.[1][2][3]

Sovint ressenyat pel nom italianitzat d'Antonio Udina o per la versió eslava Twone Udajana, Udaina era un sagristà que va viure tota la seua vida a l'illa de Krk (Veglia en italià, la més gran de la mar Adriàtica, hui dia dins l'estat de Croàcia), i és considerat l'últim parlant viu d'aquella llengua, sobre la qual va ser interrogat en un parell d'ocasions al llarg de la seua vida: l'última, poc de temps abans de morir, pel doctorand torinès Matteo Bartoli.

Bartoli, que va publicar la seua investigació l'any 1906 com a tesi doctoral a la universitat de Viena amb el títol alemany de Das Dalmatische: altromanische Sprachreste von Veglia bis Ragusa und ihre Stellung in der Apennino-Balkanischen Romania, descriu en el seu estudi el vell Udaina com un informant poc ideal, atès que el dàlmata (en el seu dialecte vegliota) no era la seua llengua materna -el vènet, en realitat-, sinó la llengua de la seua àvia; de més a més, havia passat vint anys sense parlar-la (des de l'anterior entrevista, a la dècada dels 70 del segle XIX) i ja tenia una edat avançada. Val a dir que l'home també havia aprés l'alemany i l'italià a l'escola i que, per la seua feina com a sagristà, tenia nocions de llatí.[1][4]

Allò que Udaina va transmetre a Bartoli evidenciava una llengua altament dialectalitzada, fonèticament polimorfa i influïda pel contacte amb el vènet i el croat; alguns lingüistes actuals han observat una evolució en el sistema verbal del dàlmata que va tindre lloc durant els vint anys compresos entre una investigació i l'altra, no se sap si esdevinguda en l'inconscient d'Udaina o part d'un procés iniciat anys abans en la llengua ja moribunda però, en qualsevol cas, exclusiva de l'idioma dalmàtic.

Tuone Udaina, de malnom Burbur («enfadós» en dàlmata), va morir a dos quarts de set -les fonts no coincidixen a dir si del matí o de la vesprada- del 10 de juny del 1898 en xafar una mina d'origen turc deixada per un anarquista, encara que altres escrits el situen enllitat a l'hora de la mort. El traspàs del vell dàlmata va interrompre de manera dràstica la recerca de Bartoli, i va suposar l'extinció definitiva d'aquella llengua romànica.[2]

Referències

  1. 1,0 1,1 Dorren, Gaston. Lingo: A Language Spotter's Guide to Europe. Profile Books, 6 de novembre de 2014, p. 216–217. ISBN 978-1-78283-139-6 [Consulta: 29 octubre 2016]. 
  2. 2,0 2,1 Roegiest, Eugeen. Vers les sources des langues romanes: un itinéraire linguistique à travers la Romania. ACCO, 2006, p. 138. ISBN 978-90-334-6094-4 [Consulta: 29 octubre 2016]. 
  3. Resnick, Melvyn C. Introducción a la historia de la lengua española. Georgetown University Press, 1981, p. 10. ISBN 0-87840-083-4 [Consulta: 29 octubre 2016]. 
  4. Ledgeway, Adam; Maiden, Martin. The Oxford Guide to the Romance Languages. OUP Oxford, 5 setembre 2016, p. 126. ISBN 978-0-19-106325-1.