Alfabet grec

Greek alphabet alpha-omega.svg
Alfabet grec
ΑαAlfaΝνNi
ΒβBetaΞξKsi
ΓγGammaΟοÒmicron
ΔδDeltaΠπPi
ΕεÈpsilonΡρRo
ΖζZetaΣσςSigma
ΗηEtaΤτTau
ΘθThetaΥυÍpsilon
ΙιIotaΦφFi
ΚκKappaΧχKhi
ΛλLambdaΨψPsi
ΜμMiΩωOmega
Altres caràcters
Greek Digamma normal.svgDigammaGreek Stigma.svgStigma
Greek Eta tack.svgHetaGreek San straight.svgSan
Qoppa Q-and-Z-shaped.svgQoppaGreek Sampi 2 shapes.svgSampi
Bactrian Sho.svgSho

L'alfabet grec (en grec: Ελληνικό αλφάβητο) és un repertori de vint-i-quatre lletres que s'ha fet servir per escriure la llengua grega des dels segles IX o VIII aC. És el primer alfabet complet, és a dir, un sistema d'escriptura amb caràcters diferents per a cada vocal i cada consonant. Actualment es fa servir per a escriure el grec modern i també per a designar unitats de diversos tipus (en matemàtiques, física, astronomia, etc.). És l'avantpassat de l'alfabet llatí i de l'alfabet ciríl·lic, entre altres.

Història

Naixement

L'alfabet grec és un descendent directe de l'alfabet fenici, sense cap relació amb altres sistemes d'escriptura que s'havien fet servir abans per a inscripcions en grec, com l'escriptura lineal B o el sil·labari xipriota.

En concret, l'alfabet adaptat al grec sembla venir d'un alfabet semític concret, una versió cananea o occidental, on les formes de les lletres encara són força semblants a l'alfabet semític original.Els mateixos grecs antics dels temps clàssics es referien a la seva escriptura com a "lletres fenícies".

Atès que l'alfabet semític no anotava les vocals, els grecs van haver d'adaptar alguns signes fenicis sense valor fonètic en grec per representar les vocals de la seva llengua. Aquesta aportació pot considerar-se fonamental i va fer possible una transcripció satisfactòria per a les llengües de la família indoeuropea. Tant si se situa l'origen de l'alfabet grec en una antiga variant semítica nord com en el fenici o el proto-cananeu, la innovació essencial de l'alfabet grec és la introducció de les vocals.

Vocals adaptades de l'alfabet fenici

Article principal: Alfabet fenici

Les lletres gregues alfa, èpsilon, eta, iota, i òmicron, que corresponen a vocals gregues (o també a una semiconsonant en el cas de iota), tenen correspondència directa amb les lletres de l'alfabet semític en les mateixes posicions de l'alfabet.

Els grecs van adaptar per a les seves vocals algunes de les lletres semítiques per a sons que no calien en grec (com les glotals i faringals, etc.). En concret:

  • alfa ← 'alef (oclusiva glotal)
  • digamma ← waw (semiconsonant labial)
  • èpsilon ← he (fricativa glotal sorda)
  • eta ← het (fricativa faringal sorda)
  • iota ← iod (semiconsonant palatal)
  • òmicron ← `ayn (fricativa faringal sonora)

Les lletres digamma (corresponent a waw, la semiconsonant labial a l'alfabet semític), san (una sibilant anàloga a sigma) i qoppa (corresponent a una oclusiva post-velar a l'alfabet semític) van desaparèixer aviat de l'alfabet, abans del denominat període clàssic. Atès que l'aparició de les lletres minúscules és bastant posterior, no existeixen minúscules d'aquestes tres lletres. En canvi, les lletres ípsilon, phi, chi, psi i omega són afegits dels grecs al final de l'alfabet.

El caràcter sampi és una deformació de la lletra San que es va conservar per a representar el valor numèric 900.

Noves consonants

El grec va introduir igualment tres noves consonants: « Φ » (fi), « Χ » (khi) i « Ψ » (psi), afegides al final de l'alfabet de manera progressiva i a mesura de llur desenvolupament. Aquestes consonants van compensar l'absència d'una aspiració comparable a la del fenici. En el grup occidental, la khi fou utilitzada per representar el so de [ks].[N 1] i la psi pel so [K]. L'origen d'aquestes lletres és discutit.

Evolució ulterior

La lletra san ("Ϻ") fou utilitzada a la vegada que la lletra sigma per al so s, i a l'època clàssica aquesta darrera era preferida a la san, que va desaparèixer. La digamma ("Ϝ") — anomenada al principi "ϝαῦ" / waũ — i la qoppa ("Ϙ") després foren igualment abandonades. La digamma, en efecte, només servia per als dialectes del grup occidental, i la qoppa no tenia pas massa utilitat. Aquests caràcters, tanmateix, van sobreviure en la numeració jònica — on a cada lletra li correspon un valor numèric. De la mateixa manera, la sampi ("Ϡ"), que és aparentment un glif rar de Jònia, fou introduït en la numeració, i tenia un valor de 900.

Un alfabet grec arcaic en una ceràmica (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes).

Un alfabet no unificat

Originàriament van existir diverses variants de l'alfabet grec. Les més importants eren l'occidental (grec nord-occidental) i l'oriental (grec jònic). La variant occidental arcaica és l'avantpassat de l'alfabet etrusc, origen de l'alfabet romà (que conserva "F" al lloc on era la digamma o waw, "H" tenia el valor fonètic de fricativa velar, i conserva "Q" al lloc on era la qoppa). En canvi a la variant oriental (que va acabar sent la clàssica, i que donaria origen a l'alfabet ciríl·lic i l'alfabet copte) "H" tenia el valor fonètic d'una vocal. Com que Atenes va adoptar l'any 403 aC la variant oriental, poc després van deixar de fer-se servir les altres formes existents de l'alfabet.

Al principi l'escriptura del grec era bustrofèdica, és a dir, s'escrivia alternant la direcció del text a cada línia de manera que es començava pel costat on s'havia conclòs la línia anterior (d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra), invertint tots els caràcters (és a dir, girant les lletres de costat) en aquest procés: talment com un bou quan llaura els camps, d'aquí el nom bustrofèdic (del grec bustrofedon βουστροφηδόν «girant com un bou»). A l'època clàssica el grec ja s'escrivia sempre d'esquerra a dreta, per això, les lletres gregues semblen girades especularment respecte a les lletres semítiques corresponents (que sempre es van escriure de dreta a esquerra).

Aparició dels diacrítics i de les minúscules

Article principal: Diacrítics del grec

En el període hel·lenístic, Aristòfanes de Bizanci va començar a accentuar les lletres gregues, per facilitar-ne la pronunciació. Durant l'edat mitjana, l'escriptura de l'alfabet grec coneixerà canvis anàlegs als que afecten l'alfabet llatí en la mateixa època: els antics dibuixos són conservats com a escriptura monumental, i l'uncial, i després la minúscula acaben per imposar-se. La lletra sigma ("σ") és escrita « ς » a final dels mots, de la mateixa manera que l'alfabet llatí utilitza l'« S llarga » (escrita « ſ ») a principi o al mig de mot, i una S final (escrita « s ») a final de mot.

Els accents

En el grec antic hi havia tres accents:

No indicaven la intensitat de la vocal, sinó l'alçada de veu. Més endavant, però, va esdevenir un simple accent d'intensitat.

Els esperits

  • L'esperit aspre marca l'aspiració, per exemple a πέρ, on indica una aspiració al començament del mot, transcrita sovint amb una hac.
  • ᾿ L'esperit suau, per contra, marca l'absència d'aspiració, per exemple a λευθερία.

Si el mot començava per vocal, els accents i els esperits podien combinar-se: στιν / παντας.

El 1982 el sistema d'accentuació anomenat politònic va simplificar-se i es va reemplaçar pel sistema monotònic, on només hi ha un tipus d'accent, que va ser l'accent agut o tancat (´), i es va abandonar també amb aquest canvi d'accentuació l'ús dels esperits.

Dígrafs i diftongs

Un dígraf és una parella de lletres utilitzades per escriure un sol so o una combinació de sons que no corresponen a cadascuna de les lletres de la seqüència. L'ortografia del grec tenia diversos dígrafs, especialment diversos parells de vocals, abans pronunciades com a diftongs, que actualment es pronuncien com una sola lletra.

Durant el període bizantí, l'ús fou pres d'escriure algunes iotes que hom no pronuncia amb la lletra precedent: "ᾳ, ῃ, ῳ"; hom parla de « iota subscrita ».

El nom de les lletres

Cada lletra de l'alfabet fenici va rebre el nom d'un mot que començava pel so representat per aquesta lletra. Així, àlef, que significa « bou », dóna el seu nom a la primera lletra de l'alfabet, « 𐤀 », bet (« casa »), que comença per 𐤁, dóna el seu nom a aquesta lletra, i així successivament. Els grecs, en adoptar aquestes lletres, van mantenir el seu nom fenici, o el van modificar lleugerament: ʾàlef va esdevenir alfa, bet, beta, gimel, gamma, etc. Aquests mots manllevats no tenen cap sentit en grec. Per contra, alguns signies afegits o modificats pels grecs tenen un nom amb sentit: ò mikrón vol dir « petita O », i ỗ méga vol dir « gran O ». De la mateixa manera, è psilón vol dir « e simple ».[1]

Lletres principals

LletraNomSoValor numèricAlfabet SemíticAlfabet llatíHTML
Α αAlfa/a/ /a:/ (a llarga o breu)1Aleph Aleph (') /?/Aα
Β βBeta/b/->/v/2Beth /b/ Beth /b/Bβ
Γ γGamma/g/->/ɣ/ /j/(ga,gue,gui,go,gu); /ŋ/ davant de velar3Gimel Gimel /g/C, Gγ
Δ δDelta/d/->/ð/4Daleth Daleth /d/Dδ
Ε εÈpsilon/e/ (e sempre breu)5He He (h) /h/Eε
Ζ ζZeta/dz/->/z/7Zain Zain /dz/Zζ
Η ηEta/E:/->/i/ (e sempre llarga)8Heth Heth (h* )Hη
Θ θTheta/t_h/->/θ/ (com la z castellana)9Thet Thet (t* )-θ
Ι ιIota/i/ -> /i/ /j/10Yodh Yodh (y) /j/I, Jι
Κ κKappa/k/20Kaph Kaph /k/Kκ
Λ λLambda/l/30Lamed Lamed /l/Lλ
Μ μMi/m/40Mem Mem /m/Mμ
Ν νNi/n/50Nun Nun /n/Nν
Ξ ξKsi/ks/60Samekh Samekh (s)-ξ
Ο οÒmicron/o/ (o sempre breu)70Ain Ain ()Oο
Π πPi/p/80Pe Pe /p/Pπ
Ρ ρRho/r/100Resh Resh /r/Rρ
Σ σ,ςSigma/s/200Shin Shin (sh) /S/Sσ
Τ τTau/t/300Taw Taw /t/Tτ
Υ υÍpsilon/u/->/y/->/i/(u francesa o ü alemanya)400De Wau De WauV, Y, U, Wυ
Φ φFi/p_h/->/f/500origen incert-φ
Χ χKhi/k_h/->/x/ (com la j castellana)600origen incertXχ
Ψ ψPsi/ps/700origen incert-ψ
Ω ωOmega/O:/->/o/(o sempre llarga)800origen incert-ω

Lletres numèrics

LletraNomSoValor numèricAlfabet SemíticAlfabet llatíHTML
Ϛ ϛStigma/st/ (obsoleta)6origen incert-
Ϟ ϟQoppa/k/ (arcaica)90Qoph Qoph /q/Q
Ϡ ϡSampi/s:/ (s sempre llarga) (arcaica)900origen incert-

Lletres arcaiques

LletraNomSoValor numèricAlfabet SemíticAlfabet llatíHTML
Ϝ ϝDigamma/w/ (arcaica)6Wau Wau /w/F
Ͱ ͱHeta/h/ (obsoleta)Heth Heth (h* )-
Ϻ ϻSan/s/ (arcaica)Sade Sade (s* ) /ts/-
Ϸ ϸSho/ʃ/ (obsoleta)origen incert-

Variants en les grafies

Algunes lletres tenien diverses grafies, la major part heretades de l'escriptura minúscula de l'edat mitjana. Si bé llur utilització és una qüestió de gust, algunes d'aquestes variants tenen fins i tot una codificació separada en la norma Unicode.

  • La « ϐ » és una variant[N 2] de la beta « β » (Unicode : 03D0).
  • L'èpsilon pot ser representada « ϵ » (« èpsilon lunar », Unicode : 03F5) o « ε ».
  • La theta té dues representacions: « θ » ou « ϑ » — la segona és freqüent en l'escriptura manuscrita (Unicode : 03D1).
  • La khi « ϰ » és una variant manuscrita de la « x » (Unicode : 03F0).
  • La pi pot ser escrita « ϖ », forma arcaica de la lletra actual " π " (Unicode : 03D6).
  • La ro té dues grafies: « ρ » i « ϱ » (Unicode : 03F1).
  • La sigma, en la tipografia estàndard del grec, té dues variants: « σ » i « ς ». La primera es va servir al principi i al mig dels mots, i la segona només al final dels mots. Existeix una variant, la « sigma lunar » " ϲ ", sorgida de l'escriptura medieval (Unicode : 03F2).
  • L'ípsilon majúscula (" Υ ") té una variant gràfica, " ϒ " (Unicode : 03D2).
  • La lletra fi pot aparèixer amb dues grafies diferents, « φ » o « ϕ » (Unicode : 03D5).

Igual que va passar amb els caràcters llatins, va aparèixer una nova escriptura manuscrita al costat dels caràcters impresos. Algunes lletres prengueren una forma sensiblement diferent de la minúscula medieval, i per tant de l'escriptura tipogràfica.

Algunes notes sobre la pronunciació contemporània

Escriptura actual impresa i manuscrita i pronunciació moderna de les lletres.

En grec modern hi ha tot de fenòmens d'assimilació i palatalització que modifiquen força la pronúncia d'algunes lletres. Resumint i simplificant bastant:

  • Sonen [i] les lletres iota, eta, i ípsilon, i les combinacions òmicron + iota, èpsilon + iota, ípsilon + iota
  • Sonen [e] la lletra èpsilon i la combinació alfa + iota
  • Sona [u] la combinació òmicron + ípsilon
  • Sona [av] la combinació alfa + ípsilon
  • Sona [ev] la combinació èpsilon + ípsilon
  • Sona [iv] la combinació eta + ípsilon
  • Beta sona [v] (frivativa labiodental), rere mu sona [b]; la combinació mu + pi sona [b] o [mb] al mig d'una paraula entre vocals
  • Delta sona [ð] (fricativa interdental), rere nu sona [d]; la combinació nu + tau sona [d] o [nd] al mig d'una paraula entre vocals
  • Gamma sona [ɣ] (fricativa velar) davant [a,o,u], [j] davant [e,i]; rere gamma sona [g]; la combinació gamma+kappa sona [g] o [ŋg] al mig d'una paraula entre vocals
  • Diverses consonants pateixen diferents graus de palatalització quan van seguides d'una vocal palatal, o d'una iota i una altra vocal, segons els dialectes del grec modern:
    • Lambda + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona lateral palatal [ʎ], com el dígraf català "ll"
    • Nu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona nasal palatal [ɲ], com el dígraf català "ny".
    • Mu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona [m] + nasal palatal
    • Delta, zeta + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sonora entre mig
    • Ksi, sigma, tau + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sorda entre mig
    • Gamma + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sonora [ʝ] (semblant al so inicial de la paraula catalan iogurt)
    • Khi + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sorda [ç] (com la consonant de la paraula alemanya Ich)

Escriptura amb ordinador

Durant els primers anys d'escriptura amb ordinador era difícil escriure l'alfabet grec. Actualment, els sistemes més usats són: el joc de caràcters ISO-8859-7, que només permet escriure grec monotònic (adequat per al grec modern), i el sistema Unicode, que permet escriure grec politònic (adequat per al grec antic i modern). Hi ha dos rangs de caràcters Unicode per a l'alfabet grec: grec i copte (U+0370 a U+03FF) i grec estès (U+1F00 a U+1FFF).[2]

Utilització de l'alfabet grec per a altres idiomes

L'alfabet grec ha estat usat principalment per escriure el grec. No obstant això, altres idiomes a través dels segles han utilitzat aquest alfabet.

Exemples antics

Edat mitjana

Edat moderna

Portada d'un llibre del segle XVIII imprès en turc karamanli
  • El turc parlat pels cristians ortodoxos (karamanlis) era escrit sovint amb alfabet grec, i anomenat karamanlidika.
  • L'albanès tosc era escrit sovint utilitzant l'alfabet grec. Va començar a fer-ho pels volts del 1500[8]. La impremta situada a Moscopole va publicar diversos texts albanesos en alfabet grec durant el segle XVIII. Fou només en 1908 que la conferència de Monastir va estandarditzar una ortografia llatina per al tosc i el gueg. L'alfabet grec s'utilitza ocasionalment en els dialectes locals albanesos (arvanític) a Grècia.
  • L'aromanès (Vlach) ha estat escrit amb lletres gregues. No hi ha encara cap ortografia estandarditzada per a l'aromanès, però sembla que se n'adoptarà una basada en el romanès.
  • El gagaús, una llengua turquesa del nord-est dels Balcans.
  • El gagaús turc-balcànic, una llengua turquesa parlada per un petit grup de cristians ortodoxos al nord de Grècia.
  • Urum o tàtar grec.

En matemàtiques i ciències

Els símbols grecs s'utilitzen tradicionalment com a noms en matemàtiques, física i altres ciències. Molts símbols tenen usos tradicionals, com la lletra minúscula èpsilon (ε) per a un nombre positiu arbitràriament petit, la pi minúscula (π) per a la relació de la circumferència d'un cercle respecte al seu diàmetre, la sigma majúscula (Σ) per a sumatori i la sigma minúscula (σ) per a desviació tipus.

Transliteració

Existeixen molts mètodes diferents per transcriure textos grecs o noms grecs a l'alfabet llatí. Com en altres transcripcions, poden variar segons quina sigui la llengua de destinació.

En el cas del català, hi ha una proposta de l'Associació Catalana de Neohel·lenistes a l'Institut d'Estudis Catalans, no aprovada encara,[9] que es podria resumir de la manera següent:

Alfabet grecProposta ACNH de transcripció simplificadaExemplePronunciació aproximada
αaΑνδρέας > Andreas, Γαβράς > Gavràs?
α + ιeΑιγινήτης > Eginitis, Φαίδων > Fédon?
α + ι+dieresiaiΓαΐτης > Gaïtis, Μωραϊτίδης > Moraitidis?
α+accent + ιaiΠάικο > Paiko?
α + υav (no diferencia entre [af] o [av])Αυγέρης > Avgeris, Αυξεντίου > Avxendiu, Ναυαρχόπουλος > Navarkhópulos?
α + υ+dieresiaiαϋπνία > aipnia?
α+accent + υaiάυπνος > aipnos?
βvΒαφειάδης > Vafiadis, Καρκαβίτσας > Karkavitsas?
ββv (no diferencia doble en original grec)Καββαδίας > Kavadias?
γg (no diferencia so fricatiu velar)Αμοργός > Amorgós?
γ + ε,ιg (no diferencia so fricatiu palatal, assumeix analogia fricativa prepalatal catalana davant e,i)Γιάννης > Giannis?
γγng(u) -- ('g', però 'gu' davant e, i)Αγγελόπουλος > Anguelópulos?
γκ (inicial)g(u) -- ('g', però 'gu' davant e, i)Γκάτσος > Gatsos?
γκ (medial)ng(u) -- ('g', però 'gu' davant e, i)Ραγκαβής > Rangavís?
γξnxπλάστιγξ > plàstinx?
γχnkhΑγχίαλος > Ankhíalos?
δd (no diferencia so fricatiu dental)Δουκάκης > Dukakis, Βασιλειάδης > Vasiliadis?
εeΑλέξανδρος > Aléxandros
ε + ιiΖαφείρης > Zafiris?
ε + ι+dieresieiζεϊμπέκικος > zeimbékikos?
ε+accent + ιeiΒέικος > Veikos?
ε + υev (no diferencia entre [ef] o [ev])Ευαγγελία > Evanguelia, Ευγενίδης > Evgenidis, Πευκάκι > Pevkaki?
ζzΖάκυνθος > Zàkinthos, Λάζαρος > Làzaros?
ηiΗρακλής > Iraklís, Μιχαήλ > Mikhaïl?
θthΘεμέλης > Themelis, Παρθένης > Parthenis?
ιiΙακωβίδης > Iakovidis?
κkΚληρίδης > Kliridis, Βασιλική > Basilikí?
κκk (no diferencia doble en original grec)Χάκκας > Khakas?
λl (no diferencia l+i com a palatal)Λαμπράκης > Lambrakis, Ηλίας > Ilias?
λλl·l (diferenciant doble en original grec)Σακελλαρίου > Sakel·lariu?
μm (no diferencia m+i com a palatal)Μητροπόλου > Mitropolu?
μμmm (diferenciant doble en original grec)Εμμανουήλ > Emmanuïl?
μπ inicialbΜπελογιάννης > Belogiannis?
μπ medialmbΛαμπέτης > Lambetis, Μπαμπινιώτης > Bambiniotis?
μπ rere consonantbμπαρμπούτι > barbuti?
νn (no diferencia n+i com a palatal)Βενέζης > Venezis, Καστανιώτης > Kastaniotis?
ννnn (diferenciant doble en original grec)Ιωάννου > Ioannu?
ντ inicialdΝταλάρας > Dalaras?
ντ medialndΑντιγόνη > Andigoni?
ντ rere consonantdπατιρντί > patirdí?
ξxΞαρχάκος > Xarkhakos, Μεταξάς > Metaxàs?
οoΔράκος > Drakos?
ο + ιiOικονόμου > Ikonomu?
ο + ι+dieresioiΡοΐδης > Roïdis, Ροϊλός > Roilós?
ο+accent + ιoiκομπολόι > komboloi?
ο + υuΛουκάς > Lukàs, Αλεξίου > Alexiu?
πpΠαναγιώτης > Panagiotis?
ππp (no diferencia doble en original grec)Κάππος > Kapos?
ρrΡιζάρης > Rizaris, Παρασκευή > Paraskeví?
ρρrr (entre vocals, com en grec)Παπαρρηγόπουλος > Paparrigópulos?
σs (sense diferenciar entre vocals si en català sona com -ss-)Σαράφης > Sarafis, Σπύρος > Spiros?
σσss (diferencia doble en original grec)Οδυσσέας > Odisseas?
τtΤάσος > Tasos, Γαμβέτας > Gambetas?
ττt (no diferencia doble en original grec)Βρεττάκος > Vretakos?
τσtsΤσάτσος > Tsatsos?
τζtzΤζαβέλας > Tzavelas, Καζαντζάκης > Kazantzakis?
υ (com a vocal)iΒρυζάκης > Vrizakis, Μυριβίλης > Miribilis?
φfΦίλιππος > Fílipos, Κεφαλληνός > Kefal·linós, Εφταλιώτης > Eftaliotis?
χkhΧαριστέας > Kharisteas, Λειχούδης > Likhudis?
ψpsΨυχάρης > Psikharis?
ωoΚοσκωτάς > Koskotàs?

Lletres gregues a l'AFI

L'alfabet fonètic internacional o AFI fa servir algunes lletres gregues per a representar alguns sons, en concret aquestes lletres gregues:

Alfabets derivats

El primer Abecedarium etrusc, de Marsiliana d'Albegna, gairebé idèntic als alfabets grecs arcaics contemporanis
Una pàgina del Codex Argenteus, un manuscrit bíblic del segle sisè en gòtic

L'alfabet grec va ser el model per a diversos altres:[10]

És considerat també un possible avantpassat de l'alfabet armeni, que al seu torn va influir el desenvolupament de l'alfabet georgià.[11]

Referències

  1. «A Greek-English Lexicon» (en anglès). Perseus Digital Library, 1940. [Consulta: 23 maig 2013].
  2. «The Unicode Consortium» (en anglès).
  3. Sims-Williams, 1997.
  4. Miletich, 1920.
  5. Mazon; Vaillant, 1938.
  6. Kristophson, 1974, p. 11.
  7. Peyfuss, 1989.
  8. Elsie, 1991.
  9. «PROPOSTA SOBRE EL SISTEMA DE TRANSCRIPCIÓ DEL GREC MODERN AL CATALÀ» (en català). Associació Catalana de Neohel·lenistes, 2009. [Consulta: 23 maig 2013].
  10. Coulmas, 1996.
  11. Stevenson 2007, p. 1158
  1. D'aquí prové el valor actual de la « X », heretada del llatí, que va trobar aquesta lletra i el seu valor en l'alfabet grec occidental.
  2. En la tipografia catalana del grec, aquesta variant s'utilitza per a una beta interior dins un mot. La lletra « normal » només serveix llavors per a les beta inicials.

Bibliografia

  • Sims-Williams, Nicholas. «New Findings in Ancient Afghanistan – the Bactrian documents discovered from the Northern Hindu-Kush», 1997.
  • Rubio Gil, Alejandro (2016) El alfabeto griego clásico. Prácticas básicas de lectoescritura griega, Valencia ISBN 978-84-370-9929-3.
  • Miletich, L. «Dva bŭlgarski ru̐kopisa s grŭtsko pismo». Bŭlgarski starini, 6, 1920.
  • Mazon, André; Vaillant, André. L'Evangéliaire de Kulakia, un parler slave de Bas-Vardar. 6. Librairie Droz, 1938.  – seleccions dels Evangelis en macedoni.
  • Kristophson, Jürgen «Das Lexicon Tetraglosson des Daniil Moschopolitis». Zeitschrift für Balkanologie, 10, 1974, pàg. 4–128.
  • Coulmas, Florian. The Blackwell Encyclopedia of Writing Systems. Oxford: Blackwell Publishers Ltd., 1996. ISBN 0-631-21481-X. 
  • Elsie, Robert «Albanian Literature in Greek Script: the Eighteenth and Early Nineteenth-Century Orthodox Tradition in Albanian Writing». Byzantine and Modern Greek Studies, 15, 20, 1991.
  • Stevenson, Jane. «Translation and the spread of the Greek and Latin alphabets in Late Antiquity». A: Harald Kittel et al. Translation: an international encyclopedia of translation studies. 2. Berlín: de Gruyter, 2007, p. 1157–1159. 
  • (en anglès) R. Elsie, « Albanian Literature in Greek Script: the Eighteenth and Early Nineteenth-Century Orthodox Tradition in Albanian Writing », en Byzantine and Modern Greek Studies, vol. 15, n° 20, Birmingham, 1991, PDF.
  • Peyfuss, Max Demeter. Die Druckerei von Moschopolis, 1731–1769: Buchdruck und Heiligenverehrung in Erzbistum Achrida. 13. Böhlau Verlag, 1989. 
  • (en anglès), N. e A. Humez, Alpha to omega: the life & times of the Greek alphabet, ed. Godine, Boston, 1981, (ISBN 0-87923-377-X).
  • (en anglès) L. Hamilton Jeffery, The local scripts of archaic Greece: a study of the origin of the Greek alphabet and its development from the eighth to the fifth centuries B.C., ed. Clarendon Press, Oxford, 1990, (ISBN 978-0-19-814061-0).
  • (en anglès) M. S. Makratis (ed.), Greek letters: from tablets to pixels, ed. Oak Knoll Press, 1996, (ISBN 978-1-884718-27-4).
  • (en anglès) H. Hansen e G. Quinn, Greek: An Intensive Course, ed. Fordham University Press, 1992, (ISBN 978-0-8232-1663-5).
  • (en anglès), B. B. Powell, Homer and the Origin of the Greek Alphabet, ed. Cambridge University Press, 1996, (ISBN 978-0-521-58907-9).
  • (en anglès) M. S. Makratis, Character codes for Greek: Problems and modern solutions, 1996.

Enllaços externs